dimarts, 29 de desembre del 2009

Ipsen y Colin

Ipsen y Colin eran dos amigos que trabajaban en Treno. Un día Ipsen recibió una carta. Estaba empapada de lluvia y casi no se podía leer. Las únicas palabras que pudo distinguir fueron "vuelve a casa".

Sin saber muy bien por qué, Ipsen pidió vacaciones, se preparó y emprendió su viaje. Cruzó mares y montañas, bajo la niebla fué atacado por monstruos... Pero iba con Colin, y entre ambos lo superaron todo.

Algún tiempo después... Ipsen cayó en la cuenta y le preguntó a Colin: "Y tú, ¿ por qué viniste?".



"Porque tú dijiste que te ibas"

dilluns, 14 de desembre del 2009

Confusion

There must be some kinda way out of here"
Said the joker to the thief
"There's too much confusion
I can't get no relief"

"Businessmen, they, they drink my wine
Plowmen dig my earth
None will level on the line
Nobody of it is worth", hey

"No reason to get excited"
The thief, he kindly spoke
"There are many here among us
Who feel that life is but a joke"

"But you and I, we've been through that
And this is not our fate
So let us not talk falsely now
The hour is getting late", hey

All along the watchtower
Princes kept the view
While all the women came and went
Barefoot servants too

Outside in the cold distance
A wildcat did growl
Two riders were approaching
And the wind began to howl, hey

All along the watchtower
All along the watchtower




(All along the watchtower, Jimy Hendrix cover) Telitaaaaaa...

diumenge, 13 de desembre del 2009

De chiste

Ningú conseguirà fer-me sentir malament. No per que no me falten raons, sino perquè me suda la polla un rato llarg.

Si tothom s'enrocina en tocar-me els ous me sembla perfecte, pero ja en tinc prou, gràcies.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Gregarisme

No se que passa. Les preocupacions se perden en una eterna espiral sense principi ni final. L'avanç queda supeditat a pura inèrcia, única força que aconseguix moviments. No hi ha interés, ni motivació; ni tan sols forces per revolcar-se en les pròpies misèries.
Poques certeses hi han més clares que allò que t'envolta, tercament adherit a l'esquena a l'aguait d'un descuit. De veritat, para't i escolta; serà tot el que et quede un cop faces un alt i mires cap enrere. Tots els somnis, desitjos, creències... no seran més que pobres imatges de sí mateixos, cansats ja d'esperar el seu moment, ansiosos per fer callar les veus que li recorden constantment tot allò que va poder ser.

Perquè voler és poder. Però per poder arribar a aquesta conclusió s'ha de voler voler. Això si que és vertaderament encomiable. L'abstracció necessària és tal, que només pensar en ella fa que me tremolen les cames. La frustració inherent a un procés que se sap des d'un primer moment que abarca molt més del que pots assumir, fa que tot siga molt més dolorós; més encara quan saps que un cop vares ser lo suficientment fort com per soportar-ho, independentment de tot lo demés. Ara tot sembla molt més difús, emborronat, com si ho estiguera mirant a través d'un vidre molt brut.

Comdemnat a conviure amb el buit, fins que el cansaci i la tristesa ho accepten. Malgastant. Tant me fa si acaba caiguent tot al terra. Al cap i a la fí, demà serà un altre dia. I pot ser siga diferent.



Però també pot ser que no

dimarts, 10 de novembre del 2009

Eugenesia

"Pasa que los cronopios no quieren tener hijos, porque lo primero que hace un cronopio recién nacido es insultar groseramente a su padre, en quien oscuramente ve la acumulación de desdichas que un día serán suyas.
Dadas estas razones, los crionopios acuden a los famas para que fecunden a sus mujeres, cosa que los famas están siempre dispuestos a hacer por tratarse de seres libidinosos. Creen además que en esta forma irán minando la superioridad moral de los cronopios, pero se equivocan torpemente pues los cronopios educan a sus hijos a su manera, y en pocas semanas les quitan toda semejanza con los famas."


Historias de cronopios y famas, Julio Cortázar. Telita..

dilluns, 9 de novembre del 2009

Esta noche

"La oscura cadencia,
de la sangre y laberinto de...
La memoria y el niño que se ahoga en la sucia
charca del tiempo que....
Rumias sin sentido, la cajita de las ilusiones y...
pinta con hiel la sonrisa,
retorcida... casi rota.
Cuanto ruido corre por la cabeza, sordo murmullo
que no ha de parar.
En el dial de mis neuronas no encuentra la
frecuencia que....

Ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor.
De esta noche, esta puta noche.
Huela el sudor de tu cuerpo
en las noche de magia,
al aroma del sol tatuado en tu vientre,
y me olvide de esta puta noche.
Ponga olas de mar que acaricien la arena,
suave brisa que calme el dolor
de esta noche, esta Puta Noche."

Esta noche (Esta puta anoche); Doctor Deseo


Sana enveja d'aquelles persones que poden transformar sentiments en paraules..


dimarts, 3 de novembre del 2009

Vols dir?

"¿¡Cómo vamos a utilizar el sexo para conseguir lo que queremos, si lo que queremos es sexo!?"



Frasier

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Semejanza

"Es al diferente al que se abandona en el frio"



Arriba l'hivern..

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Culpa

No sé per què

No sé sobre què

No sé des de quan

No sé fins a quan

No sé què he de fer..

Tot i així, sé que fins que no ho averigüe, l'espiral continuarà girant i girant i tot continuarà, però, igual que sempre..

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Nadie se lo cree

Passa el temps i continues pensant que vols canviar el món, que fas el que fas perquè significa ajudar als demés, per fer algo bo per la humanitat. Creus que pots fer-ho, però és més facil quedar-se sota els llençols. Fa ja molt de temps que vares crear una imatge, i lluites per aproparte el més possible a ella. Però, lluites o creus que lluites?; Mira al teu voltant, no has aconseguit res. Tot el que tens es fruit de la casualitat, d'haver estat al lloc oportú en el moment oportú. Pot acostar-se més o menys a aquesta idea predeterminada que tens de tu mateixa, però en cap moment has mogut un dit per arribar-hi. Per contra protestes, racionalitzes excuses per tal de no fer allò que has de fer, culpes als demés per tallar-te les ales quan eres tu qui te les tisores a la mà.

Quan te done la gana, si això, alces el puto cul de la cadira.

dijous, 24 de setembre del 2009

Aeroports i bolis bic

Tot canvia, d'un estat a un altre, sobint amb una rapidesa tal que no som capaços d'asimilar tanta informació. I canvi no és més que això, el pas progressiu d'una sèrie de variables a unes altres diferents, sense que això implique millora alguna. Tot i així, hi han coses que se resisteixen a evolucionar, s'aferren tercament a una imatge, una idea o una sensació per poder continuar extendre la seua influència per allà on pasen, intentant per tots els mitjans atraure la major quantitat d'animes al seu racó. Tot està en moviment, si, però no té per què ser un gran moviment. Un llauger desplaçament cap una banda o una altra pot ser suficient per que esclate i escampe tot per l'aire.
Vas i vens, condenses informació, elimines detalls superflus i te quedes amb l'esència per poder tornar a mouret cap una altra banda i tornar a començar el procés. Les xicotetes parts que conformen les coses se van relegant a un calaix, sense que ningú lis faça massa cas. El resultat, més que evident: societats que en altra època foren grans baluarts de cultura i arts, van poc a poc deshumanitzant-se, deteriorant-se fins a tal punt que tornes amb la sensació d'estar vivint les ultimes coletaes d'un entorn que intenta per tots els mitjans aferrar-se a una imatge ja desfasada de si mateix, per continuar tenint una raó per existir.

I entre tanta foscor, una llum, xicoteta però intensa, que permet vore el món amb una mica més d'optimisme.

I com sempre la por.

Per què hi ha coses que no canvien.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Nous camins

Empezar de nuevo
Sin destino y sin tener
Un camino cierto que, me enseñe a no perder la fe
Y escapar de este dolor sin pensar en lo que fue
¿cuanto aguanta un corazón sin el latido de creer?

(Habana blues)

Continuem avançant, pas a pas, deixant de banda aquesta losa que he arrastrat massa temps, fruit de la meua estupidesa supina.

No tinc por!

divendres, 31 de juliol del 2009

A la meua manera!

Yes, there were times, Im sure you knew
When I bit off more than I could chew.
But through it all, when there was doubt,
I ate it up and spit it out.
I faced it all and I stood tall;
And did it my way.

Ive loved, Ive laughed and cried.
Ive had my fill; my share of losing.
And now, as tears subside,
I find it all so amusing.

To think I did all that;
And may I say - not in a shy way,
No, oh no not me,
I did it my way.


(Fragment de My way, Frank Sinatra)


Per què no puc parar, una vegada he arribat fins aci.. I si ho he de fer sol, endavant.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Doce monos

Jeffrey Goines - La verdad es que muy pocos... ven... muy pocos de nosotros somos enfermos mentales. No digo que tu no lo seas, por lo que yo se estas ... estas mas loco que una cabra. Pero no estas aquí por eso, no estas aquí por eso, no estas por eso... Estas aquí por el sistema.

[Descripción] - Jeffrey señala compulsivamente con su dedo hacia el aparato de telivisón que se encuentra unos metros por encima de su cabeza.

Jeffrey Goines - Ahí esta la televisión, todo esta ahí, todo esta ahí. Mira, escucha, arrodíllate, reza, los anuncios. Ufff... Ya no somos productivos, ya no nos necesitan para hacer cosas, todo esta automatizado. ¿ Para que estamos entonces ? Somos consumidores Jim, aaamm... de acuerdo compra muchas cosas y serás un buen ciudadano, pero si no compras muchas cosas, si no compras, ¿ que es lo que eres ? pregunto , ¿ qué ? Un enfermo mental.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Todo tiende

Aborrit, fart, cansat. Reiteratiu. Mira que porte temps en aquesta situació, mira que fa temps que sóc conscient d'on està el problema, mira que m'he promés vegades a mi mateixa que ja n'hi ha prou; que sóc imbecil, però fins a un punt.

Pues no, sembla que eixe punt està encara ben lluny, almenys lo suficient com per no vore-ho des de on estic. Quan ja pensava que només vells complexes i inseguritats podien fer malbé el meu somni, torne per enèsima vegada a caure dins el mateix forat de sempre.


Hostia nene, que no pot ser tan difícil!!

dilluns, 29 de juny del 2009

Inèrcia

Angie, angie, when will those clouds all disappear?
Angie, angie, where will it lead us from here?
With no loving in our souls and no money in our coats
You cant say were satisfied
But angie, angie, you cant say we never tried
Angie, youre beautiful, but aint it time we said good-bye?
Angie, I still love you, remember all those nights we cried?
All the dreams we held so close seemed to all go up in smoke
Let me whisper in your ear:
Angie, angie, where will it lead us from here?
Oh, angie, dont you weep, all your kisses still taste sweet
I hate that sadness in your eyes
But angie, angie, aint it time we said good-bye?
With no loving in our souls and no money in our coats
You cant say were satisfied
But angie, I still love you, baby
Evrywhere I look I see your eyes
There aint a woman that comes close to you
Come on baby, dry your eyes
But angie, angie, aint it good to be alive?
Angie, angie, they cant say we never tried



Angie, The Rolling Stones. Jo no ho haguera dit millor

dijous, 18 de juny del 2009

Sin ganas

Keine lust (Rammstein)


Ich hab' keine Lust

Ich habe keine Lust mich nicht zu hassen
Hab' keine Lust mich anzufassen
Ich hätte Lust zu onanieren
Hab' keine Lust es zu probieren
Ich hätte Lust mich auszuziehen
Hab' keine Lust mich nackt zu sehen

Ich hätte Lust mit großen Tieren
Hab' keine Lust es zu riskieren
Hab' keine Lust vom Schnee zu gehen
Hab' keine Lust zu erfrieren

Ich hab' keine Lust
Nein ich hab' keine Lust

Ich habe keine Lust etwas zu kauen
Denn ich hab' keine Lust es zu verdauen
Hab' keine Lust mich zu wiegen
Hab' keine Lust im Fett zu liegen

Ich hätte Lust mit großen Tieren
Hab' keine Lust es zu riskieren
Hab' keine Lust vom Schnee zu gehen
Hab' keine Lust zu erfrieren
Ich bleibe einfach liegen
Und wieder zähle ich die Fliegen
Lustlos fasse ich mich an
Und merke bald ich bin schon lange kalt
So kalt, mir ist kalt...
so kalt, mir ist kalt


Tan frio..

dimecres, 17 de juny del 2009

Sin salida

-¡Me siento como una función tangente inversa que se aproxima a una asíntota!

-¿Estás estancado?

-¿¡Que parte de me siento como una función tangente inversa que se aproxima a una asíntota no entiendes!?

dilluns, 18 de maig del 2009

Si yo fuera sombra

- Lo que yo quería decir es que tu problema no es que seas idiota -dijo Ôtsuka con expresión seria.
-Usted cree?
-Tu problema, o al menos eso me parece a mí, es que tienes muy poca impronta. Lo vengo pensando todo el rato: la sombra que proyectas en el suelo es la mitad de oscura que la de las personas normales.
-Sí.
-En una ocasión me encontré con una persona a la que le sucedía lo mismo.
Nakata abrió un poco la boca y clavó la mirada en el rostro de Ôtsuka.
-¿Se refiere a que usted vio, en definitiva, a una persona parecida a Nakata?
-Sí. Por eso, cuando me has dirigido la palabra, tampoco me he sorprendido tanto.
-¿Y cuando sucedió eso?
-Hace mucho tiempo, entonces yo aún era joven. Pero no logro recordar nada. ni su rostro, ni su nombre, ni el lugar, ni el momento. Tal como te he dicho antes, los gatos carecemos de este tipo de memoria.
-Sí.
-Y la mirad de la sombra de esa persona parecía que se hubiese esfumado. Era tan pálida como la tuya.
-Sí.
-Yo creo que, en vez de buscar gatos extraviados, lo que tendrías que hacer es dedicarte a buscar la mitad de la sombra que te falta.
Nakata tiró varias veces de la visera de la gorra que tenía en la mano.
-A decir verdad, Nakata ya lo sospechaba. que tenía muy poca sombra. Aunque los demás no se den cuenta, uno sabe estas cosas.
-Entonces, perfecto -dijo el gato.
- Sin embargo, tal como le he contado antes, Nakata ya tiene cierta edad, y dentro de un tiempo morirá. Mi madre ya ha muerto, mi padre también ha muerto. Y, seamos inteligentes o tontos, sepamos escribir o no, tengamos una sombra como es debido o no la tengamos, cuando nos llega el momento, nos vamos muriendo, uno detrás de otro. Y yo moriré y me incinerarán. Me convertiré en cenizas y me meterán en una tumba de un lugar llamado Karasuyama. Se encuentra en el distrito de Setagaya. Y, una vez esté dentro de la tumba de Karusayama, tal vez no piense más. Y si no pienso, no dudaré más. Así pues, ¿por qué no puedo continuar como hasta ahora? Además, Nakata no querría alejarse del distrito de Nakano mientras viva. Claro que, una vez muerto, no le quedará más remedio que ir a Karasuyama.
-La decisión es tuya, sea cual sea -dijo Ôtsuka. Luego estuvo lamiéndose duranto unos instantes las almohadillas de las patas-. Pero ¿no sería mejor que pensaras un poco en tu sombras? Quizás ella se sienta incómoda. Si yo fuera sombra, no me gustaría conformarme con ser solo la mitad.
-No había caído en eso. Cuando llegue a casa, lo pensaré con calma.
-Sí, hazlo.

Kafka en la orilla (Haruki Murakami)

divendres, 1 de maig del 2009

mísera e insoportable

Cada día (Rosendo)

Cada día me duele más partirme el pecho
y todavía se puede andar sino correr
o se diría que no tuviste mucho acierto.

Echar las campanas al aire… tantas veces
saber que luchabas en balde… muchas veces
jugar en terreno de nadie… cuantas veces
espero que pronto tengas ganas...

De llorar y luego reír confundido
decidido porque lo vas a conseguir
por lo menos podré saber que sigues vivo.

Echar las campanas al aire… tantas veces
saber que luchabas en balde… muchas veces
jugar en terreno de nadie… cuantas veces
prisionero del disparate.

Cada uno tan contento
cuando están en su elemento.

Si te quieres volver atrás es tu derecho
alegría que todo está por descubrir
y volvería pero ya anduve mucho trecho.

Echar las campanas al aire…

Yo tengo la impresión
de que no me escucha nadie
es otra dimensión
mísera e insoportable

divendres, 24 d’abril del 2009

Fugint

Situacions com aquestes son les que em fan sentir com una puta merda. La certesa de no estar mai al lloc que em correspon s'agreuja en estos moments en els que veig com inconscientment m'allunye de tota responsabilitat, ficant el cap baix terra i esperant a que el vent s'emporte les males olors. Sense adonar-me'n, vaig tallant els lligams que poden anar eixint al llarg del camí, no se si per evitar responsabilitats o per alleugerir el més que improbable impacte de les meues (no) accions.
Mentrestant la ja familiar sensació de buidor es fa més i més gran, tot i que ja ni tan sols em pregunte què vaig fer malament, o què podria fer per solucionar-ho (si esque hi ha algo per solucionar..).


Cada vegada entenc menys coses, i cada vegada tinc menys ganes d'esforçar-me per intentar comprendre..

Sona: Fake Plastic Trees (Radiohead)

divendres, 27 de març del 2009

Todo debe continuar

Abbey y yo estamos enamorados. No es un amor loco y apasionado, es un amor de pareja. Ya sabeis, noche de película en la tele con mi novia, y luego esperar a que se vaya a la cama para poder disfrutar de un mísero momento de futil éxtasis junto a la luz fria y azul del monitor de mi ordenador.


Cómo conocí a vuestra madre

dilluns, 23 de març del 2009

De leer y escribir, parte 1º

Solamente amo yo lo que se ha escrito con la propia sangre, de todo cuanto se ha escrito. Escribe con sangre y aprenderás que la sangre es espíritu. No es fácil comprender la sangre extraña. Detesto a todos los perezosos que leen. Aquel que conoce al lector, ya nada hace por el lector. Un siglo más de lectores y hasta el espíritu olerá mal. Si todos tuvieran el derecho de aprender a leer, a la larga se estropeará no sólo la escritura, sino también el pensamiento. En otros tiempos, Dios era el espíritu. Después se hizo hombre. Ahora se ha elevado a populacho. Quien con sangre escribe máximas, no quiere ser leído, sino que se le aprenda de memoria. El camino más corto sobre las montañas va de una cima a otra; pero para seguirlo es preciso poseer largas piernas. Las máximas deben ser cúspides, y aquellos a quienes se habla, hombres grandes y vigorosos. El aire ligero y puro, el peligro cercano y el espíritu lleno de una alegre malignidad; todo esto compagina bien. Quiero ver a los duendes a mi alrededor, pues soy valeroso. El valor que ahuyenta los fantasmas se crea sus propios duendes. El valor quere reír. No me hallo en comuión de alma con vosotros. Esta nube que veo por debajo de mí, esta negrura y esta pesadez de que me río es vuestra tormenta. Vosotros mirais a lo alto cuando aspiráis a la elevación. Y yo miro hacia abajo porque estoy en lo alto.


Friedrich Nietzsche, Así habló Zaratustra

dimecres, 18 de març del 2009

Porqueria

- ¿Puedo hacerle una pregunta, Travis? -
- Claro -
- ¿Cual es, de entre todos los problemas del pais, el que más le preocupa? -
- Pues no lo se, yo no sigo la política de cerca, así que no lo se.. -
- Bien, pero algo habrá.. -
- Pues.. creo que deberian limpiar un poco la ciudad, porque la verdad es que está hecha una cloaca, toda llena de basura y de gentuza.. Hay veces que se me revuelven las tripas. El presidente que se elija deberá limpiarlo todo.. Hay veces que me da hasta dolor de cabeza oler toda esta basura. Quiero decir que la porqueria está por todas partes, en fin, yo creo que el presidente deberia limpiar bien este retrete y tirar de la cadena para que se vaya toda la mierda. -


Taxi driver

dimarts, 17 de març del 2009

Va de pedres

Cansat, aborrit i fart, no necessàriament per aquest ordre, d'ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. Una pedra que ja està pulida a base de cops, i que sembla que amb aquest últim, s'ha partit definitivament per la meitat.



Ho sento, però avui preferisc revolcar-me amb la meua pròpia merda. Demà, probablement, també.

dijous, 12 de març del 2009

El mercado de la salud

Vivimos en una sociedad en la que priman los valores de eficacia, velocidad, inmediatez, rendimiento y beneficio; en la que la previsión y el control son ejes fundamentales de una pretendida seguridad frente a miedos y riesgos que no conocemos con certeza. Una sociedad marcada por el culto al Yo; una cultura de perfil bajo y unas relaciones tensas y, en muchas ocasiones, tambaleantes. Consideramos absolutos procesos como la juventud, la belleza y la estética dominante. Nos divertimos como niños, criados sin límites y ajenos a toda forma de frustración aparente. La sexualidad es presentada com experimentación, y a veces, casi una imposición. La religión, las tradiciones y los rituales han perdido parte de su papel ansiolítico o, en todo caso, éste se ha visto reforzado por el ideal científico de dominio de la naturaleza y la enfermedad. Dominio a todas luces fallido, pero a bombo i platillo publicitado por los mass media, gracias a los cuales adquiere, para muchos, un carácter de realidad inapelable. Vivimos en una sociedad instalada en un mito: el de que la medicina puede, o podrá, con todo.

De: Globalización y salud mental

dimecres, 4 de març del 2009

esperant

Resistint l'impuls constant d'eixir corrents al carrer a buscar-te entre les ombres dels arbres, lluitant contra els meus propis fantasmes que sembla que no s'aburreixen de mi, inventant a cada estona noves i desgavellades teories per intentar explicar coses que pot ser no tenen explicació racional, buscant excuses, intentant per tots els mitjans justificar-me a mi mateix el per què d'aquest comportament que no porta enlloc.

Pasen els minuts i no faig altra cosa que esperar algo que no m'atrevisc a identificar per por a despertar sentiments que porten tan de temps soterrats que pot ser ja fan olor. Desitjant amb tota la força que sóc capaç de reunir trobar el sentit, deixar de moure'm per inèrcia..

Treure'm de damunt l'estat d'standby d'una puta vegada

dimarts, 3 de març del 2009

Pànic

A tornar a equivocar-me
A no ser lo suficientment fort
A no ser capaç de sostindre la situació
Al temps
Als kilometres
A fer tard
A la foscor
A estar sol
A mi
A tu
A haver-ho imaginat tot

dilluns, 9 de febrer del 2009

Per favor

NO vaig a caure en este joc una altra vegada. Me negue..



Queda't o ves-te'n, però no te quedes al mig

dimarts, 3 de febrer del 2009

Por una vez en la vida

Por una vez en la vida
esta noche voy a pensar sólo en mí
me iré muy lejos de aquí
y enterraré mis fatigas.
Muere lenta la tarde fría,
las tinieblas abren su portón
y yo espero en la estación
el tren de las penas mías.

Por una vez en la vida
decidiré qué es bueno o malo para mí
aunque tenga que mentir,
te lo juro por mi vida.
Y aunque me busque la ruina
y todo vaya de mal en peor,
hoy voy a ser como soy
porque un día es un día.

Por una vez en la vida
mis cuentas las voy a rendir sólo a mí,
intentaré ser feliz
y que digan lo que digan.
Y si pierdo es cosa mía,
no voy a dar ninguna explicación,
y con razón o sin razón,
pecaré con alegría.

Bien poca cosa es la vida,
te vas y apenas nada queda de tí:
canciones, algún desliz,
dos o tres fotografías.
Las miserias de los días,
noches y noches llenas de dolor:
¡Dejadme en paz por favor!
por una vez en la vida.

(los suaves )

divendres, 30 de gener del 2009

Can you read my mind?

No m'agrada en general, però aquesta en particular me fa recordar certs paratges en els quals feia molt de temps que no pensava. Seria un bon lloc per ambientar-la, independentment de la idea original de l'autor, que tot s'ha de dir, no m'interessa gens ni mica.

Tornant a la idea principal, me dona la sensació de que tracta d'un acomiadament, dels darrers pensaments d'algú que marxa per no tornar, d'algú que és conscient del que deixa enrere però que, finalment, no te por de donar el següent pas.

Per moments sembla que es quedarà, que troba una excusa lo suficientment poderosa com per enviar-ho tot a la merda i tornar a casa. Són records que el fan dubtar; necessitat de certesa o por a lo desconegut? Pot realment tornar enrere i refer el camí? Val la pena tot això?

Fa un temps no ho haguera dubtat ni un segon; que ha canviat aleshores? Resulta molt evident, però les evidències fan mal. Només necessita una paraula, una només. Els dos la coneixen, saben què significa. Espera fins l'últim moment, desitjant sentir eixe murmuri que l'allibere de prendre una decisió que el portarà molt més lluny de lo que pot somiar. Sap que és egoista, però ho deixarà tot per una sola paraula.. que mai arribarà.

Ja no cal allargar-ho més. Se'n va. Amb un mig somriure i una última mirada enrere, es deixa caure, molt lentament, per desaparèixer per fi i tornar a equilibrar la balança.

dimecres, 28 de gener del 2009

I açò me desgasta..

Fake plastic trees (Radiohead)

A green plastic watering can
For a fake chinese rubber plant
In the fake plastic earth

That she bought from a rubber man
In a town full of rubber plans
To get rid of itself

It wears her out, it wears her out
It wears her out, it wears her out

She lives with a broken man
A cracked polystyrene man
Who just crumbles and burns

He used to do surgery
On girls in the eighties
But gravity always wins

And it wears him out, it wears him out
It wears him out, it wears him out

She looks like the real thing
She tastes like the real thing
My fake plastic love

But I can't help the feeling
I could blow through the ceiling
If I just turn and run

And it wears me out, it wears me out
It wears me out, it wears me out

And if I could be who you wanted
If I could be who you wanted
All the time, all the time

dissabte, 17 de gener del 2009

Ansietat

Alprazolam
Bromazepam
Clotiazepam
Ketazolam
Lorazepam
Oxazepam
Clorazepat
Clordiazepòxid
Diazepam
Halozepam

Midazolam
Triazolam
Brotizolam
Loprazepam
Lormetazepam
Flunitracepam
Fluracepam
Nitracepam

divendres, 16 de gener del 2009

Doy fe

La felicidad consiste en quemarse el cerebro

dimarts, 6 de gener del 2009

Me abro al cierre

Han sigut moltes les hores passades mirant el sostre de la meua habitació, a fosques, caminant a les palpentes pels passadissos del records i l'enyorança, esperant alguna senyal que puga interpretar malament i tinga així una raó per despertar-me als matins, més enllà de lo purament burocràtic.
No voldria pensar que eixos moments en els quals la meua ment s'allibera de les cadenes que la mantenen queta, en el seu lloc, disposada per fer allò que se suposa que ha de fer, només han servit per prolongar una situació que ja se m'antoixa ridícula fins i tot a mi;
Inventant excuses per trobar a faltar, a qui siga, ja que les imatges acaben sent purament circumstancials, producte d'una dependència al no res, que fa que siga cada dia una mica més difícil retrobar la direcció correcta.

Només espere que, en el moment del tancament, eixes imatges tinguen un vertader significat, i eixa cara tinga un nom propi..

dissabte, 3 de gener del 2009

There There

4 dies, 3 nits i un sol propòsit: No pensar.

Només aconseguit en part, amb una xicoteta (i cara) ajuda. Durant unes hores he sigut capaç de crear una altra realitat, aliena a tot el que m'envolta, on sóc jo qui posa les normes, o més be les degrada fins convertir-les en pols. Per un cop he sigut jo qui tenia el poder de decidir que cobrava importància, sense haver de molestar-me en fingir interes per tot lo demés.

I en eixa atmosfera de dubtes i imaginacions, una vegada més, he comés els errors habituals, per així desfer el camí recorregut fins al moment, i tornar al punt cero, d'on sembla que no puc eixir.


Poder o voler? El temps ho dirà..