diumenge, 13 de juny del 2010

Un chispazo cerebral

No se si riure o plorar davant alguns dels pensaments que me creuen pel cap a hores d'ara... Diria que tinc en massa alta estima determinades característiques que s'em presuposen, a l'espera de trobar la situació idònea per fer-les servir. Hi ha qui encara la seua vida a conseguir una coherència que, cada vegada més, resulta incalcanzable, ja siga per pressions ambientals o per incapacitats personals. Pot ser una mica de cada. Tot i així, perseguint aquesta búsqueda prototípica, trobem excuses per caure en aquestos forats d'irracionalitat que sembla (repetirem la paraula: sembla) que fan les coses una mica més fàcils. ha!

No som més que victimes, no d'una força extranya i perillosa que ens vigila des de les sombres. Això seria massa simple. Som presoners de nosaltres mateixos. És possible que tingam la força necessària per canviar aquesta predisposició cap a lo més baix de entre lo més baix, però l'esforç és tan gran i els resultats tan irrisoris, que no m'extranya gens ni mica que el mon vaja en la direcció que va.

Demà donarem un paset més en el nostre deliri. Millor buscar els somriures, encara que siguen de plàstic. Si no podem enganyar-mos a nosaltres mateixos... qué ens queda?