Un cop més tornes a desapareixer, quan semblava que estaves més aprop que mai. I quan ja quasi havia oblidat que per uns instants t'havies deixat vore, com quan portes hores mirant a la nit fosca i de sobte apareix una estrela fugaç, va i tornes a asomar la poteta sota la porta, i me tornes a demanar algo que saps que no puc fer.
I en mig de tot això, tornes a desapareixer. I jo a menjar-me el cap fins que no puga més, i torne a començar tot de nou, una vegada i una altra, fins que m'esclate el puto cap i esguite les finestres de la meua habitació.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada