Aeroports i bolis bic

Tot canvia, d'un estat a un altre, sobint amb una rapidesa tal que no som capaços d'asimilar tanta informació. I canvi no és més que això, el pas progressiu d'una sèrie de variables a unes altres diferents, sense que això implique millora alguna. Tot i així, hi han coses que se resisteixen a evolucionar, s'aferren tercament a una imatge, una idea o una sensació per poder continuar extendre la seua influència per allà on pasen, intentant per tots els mitjans atraure la major quantitat d'animes al seu racó. Tot està en moviment, si, però no té per què ser un gran moviment. Un llauger desplaçament cap una banda o una altra pot ser suficient per que esclate i escampe tot per l'aire.
Vas i vens, condenses informació, elimines detalls superflus i te quedes amb l'esència per poder tornar a mouret cap una altra banda i tornar a començar el procés. Les xicotetes parts que conformen les coses se van relegant a un calaix, sense que ningú lis faça massa cas. El resultat, més que evident: societats que en altra època foren grans baluarts de cultura i arts, van poc a poc deshumanitzant-se, deteriorant-se fins a tal punt que tornes amb la sensació d'estar vivint les ultimes coletaes d'un entorn que intenta per tots els mitjans aferrar-se a una imatge ja desfasada de si mateix, per continuar tenint una raó per existir.

I entre tanta foscor, una llum, xicoteta però intensa, que permet vore el món amb una mica més d'optimisme.

I com sempre la por.

Per què hi ha coses que no canvien.