Ipsen y Colin

Ipsen y Colin eran dos amigos que trabajaban en Treno. Un día Ipsen recibió una carta. Estaba empapada de lluvia y casi no se podía leer. Las únicas palabras que pudo distinguir fueron "vuelve a casa".

Sin saber muy bien por qué, Ipsen pidió vacaciones, se preparó y emprendió su viaje. Cruzó mares y montañas, bajo la niebla fué atacado por monstruos... Pero iba con Colin, y entre ambos lo superaron todo.

Algún tiempo después... Ipsen cayó en la cuenta y le preguntó a Colin: "Y tú, ¿ por qué viniste?".



"Porque tú dijiste que te ibas"

Confusion

There must be some kinda way out of here"
Said the joker to the thief
"There's too much confusion
I can't get no relief"

"Businessmen, they, they drink my wine
Plowmen dig my earth
None will level on the line
Nobody of it is worth", hey

"No reason to get excited"
The thief, he kindly spoke
"There are many here among us
Who feel that life is but a joke"

"But you and I, we've been through that
And this is not our fate
So let us not talk falsely now
The hour is getting late", hey

All along the watchtower
Princes kept the view
While all the women came and went
Barefoot servants too

Outside in the cold distance
A wildcat did growl
Two riders were approaching
And the wind began to howl, hey

All along the watchtower
All along the watchtower




(All along the watchtower, Jimy Hendrix cover) Telitaaaaaa...

De chiste

Ningú conseguirà fer-me sentir malament. No per que no me falten raons, sino perquè me suda la polla un rato llarg.

Si tothom s'enrocina en tocar-me els ous me sembla perfecte, pero ja en tinc prou, gràcies.

Gregarisme

No se que passa. Les preocupacions se perden en una eterna espiral sense principi ni final. L'avanç queda supeditat a pura inèrcia, única força que aconseguix moviments. No hi ha interés, ni motivació; ni tan sols forces per revolcar-se en les pròpies misèries.
Poques certeses hi han més clares que allò que t'envolta, tercament adherit a l'esquena a l'aguait d'un descuit. De veritat, para't i escolta; serà tot el que et quede un cop faces un alt i mires cap enrere. Tots els somnis, desitjos, creències... no seran més que pobres imatges de sí mateixos, cansats ja d'esperar el seu moment, ansiosos per fer callar les veus que li recorden constantment tot allò que va poder ser.

Perquè voler és poder. Però per poder arribar a aquesta conclusió s'ha de voler voler. Això si que és vertaderament encomiable. L'abstracció necessària és tal, que només pensar en ella fa que me tremolen les cames. La frustració inherent a un procés que se sap des d'un primer moment que abarca molt més del que pots assumir, fa que tot siga molt més dolorós; més encara quan saps que un cop vares ser lo suficientment fort com per soportar-ho, independentment de tot lo demés. Ara tot sembla molt més difús, emborronat, com si ho estiguera mirant a través d'un vidre molt brut.

Comdemnat a conviure amb el buit, fins que el cansaci i la tristesa ho accepten. Malgastant. Tant me fa si acaba caiguent tot al terra. Al cap i a la fí, demà serà un altre dia. I pot ser siga diferent.



Però també pot ser que no