Gregarisme

No se que passa. Les preocupacions se perden en una eterna espiral sense principi ni final. L'avanç queda supeditat a pura inèrcia, única força que aconseguix moviments. No hi ha interés, ni motivació; ni tan sols forces per revolcar-se en les pròpies misèries.
Poques certeses hi han més clares que allò que t'envolta, tercament adherit a l'esquena a l'aguait d'un descuit. De veritat, para't i escolta; serà tot el que et quede un cop faces un alt i mires cap enrere. Tots els somnis, desitjos, creències... no seran més que pobres imatges de sí mateixos, cansats ja d'esperar el seu moment, ansiosos per fer callar les veus que li recorden constantment tot allò que va poder ser.

Perquè voler és poder. Però per poder arribar a aquesta conclusió s'ha de voler voler. Això si que és vertaderament encomiable. L'abstracció necessària és tal, que només pensar en ella fa que me tremolen les cames. La frustració inherent a un procés que se sap des d'un primer moment que abarca molt més del que pots assumir, fa que tot siga molt més dolorós; més encara quan saps que un cop vares ser lo suficientment fort com per soportar-ho, independentment de tot lo demés. Ara tot sembla molt més difús, emborronat, com si ho estiguera mirant a través d'un vidre molt brut.

Comdemnat a conviure amb el buit, fins que el cansaci i la tristesa ho accepten. Malgastant. Tant me fa si acaba caiguent tot al terra. Al cap i a la fí, demà serà un altre dia. I pot ser siga diferent.



Però també pot ser que no