Espills

Pasen els dies des de l'ultima vegada que vaig ser capaç de plasmar les pors a aquest racó oblidat per tothom,fins i tot per mi mateixa. No entenc les raons que me porten a allunyar-me sistemàticament d'allò que pot dotar de significat pensaments i accions d'un dia a dia insuls i ple de contradiccions. Acostumes a racionalitzar tot el que t'envolta en un patètic intent de assolir el control de la teua pròpia vida, no te dones conte de que res és el que sembla i acabes culpabilitzant de tot lo inesperat als demés o a tu mateixa, en funció de la quantitat de hores que hajes dormit la nit anterior i dels gots de vi que t'hajes pogut beure despres de sopar. No fas més que donar problemes i relativitzar, ficant el cap baix l'ala, com si tot es poguera sol·lucionar per si sol. I quan res d'això importa, quan totes aquestes paranoies pseudodramàtiques pasen a un segon planol i tot sembla anar molt millor del que te mereixes, entra en joc eixa estupidesa supina de la que tant t'enorgulleixes, per tal de descalificar tot lo que t'envolta i dotar-te de falses creences per poder aixina tornar a un punt d'inici, que no és millor, però si molt més fàcil de soportar.

Eres un cagat

Un chispazo cerebral

No se si riure o plorar davant alguns dels pensaments que me creuen pel cap a hores d'ara... Diria que tinc en massa alta estima determinades característiques que s'em presuposen, a l'espera de trobar la situació idònea per fer-les servir. Hi ha qui encara la seua vida a conseguir una coherència que, cada vegada més, resulta incalcanzable, ja siga per pressions ambientals o per incapacitats personals. Pot ser una mica de cada. Tot i així, perseguint aquesta búsqueda prototípica, trobem excuses per caure en aquestos forats d'irracionalitat que sembla (repetirem la paraula: sembla) que fan les coses una mica més fàcils. ha!

No som més que victimes, no d'una força extranya i perillosa que ens vigila des de les sombres. Això seria massa simple. Som presoners de nosaltres mateixos. És possible que tingam la força necessària per canviar aquesta predisposició cap a lo més baix de entre lo més baix, però l'esforç és tan gran i els resultats tan irrisoris, que no m'extranya gens ni mica que el mon vaja en la direcció que va.

Demà donarem un paset més en el nostre deliri. Millor buscar els somriures, encara que siguen de plàstic. Si no podem enganyar-mos a nosaltres mateixos... qué ens queda?

La otra cara de la moneda (o algo)

Vivimos en una sociedad que se mueve por conveniencia, donde nuestros actos quedan delimitados por los intereses de los más poderosos, donde nuestras libertades se recargan con tarjeta. Los medios de comunicación nos venden el mundo como una tierra baldía, post apocalíptica y sin ley. Día a día nos inculcan nuevos miedos, nos presentan nuevos peligros, nos hacen ver que todo cuanto podemos hacer para sobrevivir es agazaparnos en un rincón, mientras otras personas más preparadas se encargarán de luchar contra estos nuevos males invisibles, creándonos una falsa ilusión de seguridad y bienestar. Nos dicen cómo, cuando y por qué debemos ser felices. Seguimos un camino marcado en el final del cual encontraremos aquello que se supone que queremos llegar a ser, convirtiéndonos por fin, en individuos útiles para la sociedad. Manipulan nuestros sueños, crean nuevas necesidades, infunden sentimientos cada vez más artificiales. Nos meten en una jaula, y a cambio nos dejan elegir el color de los barrotes.

Por supuesto, la realidad no es tan catastrófica como predican los esputos que llegan desde los Mass-media. No todo el mundo cae preso de esa espiral reduccionista en la que pretenden convertir nuestras vidas. Millones de personas alredor del mundo deciden, cada día, vivir su propia vida, y no la que otros pretenden imponerle. No necesitamos dirigir la vista hacia la otra punta del mundo para encontrarlas. No necesitamos darnos de bruces con grandes historias para saber que existen. No debemos caer en el error de otorgar más importancia de la debida a todos aquellos acontecimientos adversos que nos puedan ocurrir a lo largo de nuestras vidas, porque eso seria casi tan estúpido como permitir que otros vivan tu vida por ti. El caos es necesario, ya que nos permite concederle a todo lo demás TODO el significado que se merece, ni más, ni menos.


Todo se traduce, al fin y al cabo, a una simple cuestión de mentalidad. El mundo en que vivimos puede ser tan maravilloso como aterrador, y serán nuestras acciones y nuestros pensamientos los que lo conviertan en una cosa o en la otra. El miedo, debe ser una herramienta de superación, pero nunca la piedra angular de nuestra realidad. Negar lo adverso es tan contraproducente como concederle más importancia de la que en realidad tiene. Debemos dejar de lado la comodidad de derivar en otros la toma de decisiones, y comenzar a construir nuestro propio camino y recorrerlo sin temor por lo que encontraremos al final. Solo así podremos, no solo descubrir qué queremos llegar a ser, sino además, conseguirlo.


No podemos permitirnos el lujo de temer ser libres


(Extret d'un treball entregat ja fa un temps. interessant vore com determinades coses no canvien, independentment de la seua no-materialitat.)

Espirals

Viatges d'anada i tornada. Moviments. Tot gira formant grans espirals que arroseguen una força desconeguda que ens fa veure les coses amb una mica de sentit. Tot canvia, hi ha qui avança quatre pases cap endavant, hi ha qui les fa cap un costat, i hi ha qui se'ls queda mirant i pensa: Cony, si ells ho fan, que faig jo aci?

No se quina es la raó per la qual li donem tanta importància a determinades coses, i a d'altres ni tan sols dediquem un segon de la nostra existència. Vull pensar que tots els camins ens condueixen cap aquell indret on sempre hem volgut arribar; port ser aquesta es la raó per la qual m'envolten tantes hores de foscor i pensaments alterats. Pot ser tot és una losa massa gran pel recull de capacitats que he sigut capaç d'acumular al llarg dels anys (poques.. molt poques), o pot ser aquesta idea prototípica de super home que tots hem mamat desde xicotets, amb les diferències pròpies de les nostres paranoies, projecta una ombra que abarca molt més del que puc assumir.

Ara veig tot un seguit d'oportunitats desperdiciades, un munt de recordatoris que dia a dia me fan vore tot el que podia haver sigut, i que no ha estat aixina perquè jo no he sigut capaç d'afrontar-ho. Els vells fantasmes fan cua davant les noves incorporacions, per tal de tocar a la porta i fer la seua visita diària. Moltes coses amb les que pensar, i en canvi malgaste el temps escupint improperis i amagant el cap baix de l'ala, esperant que tot torne al seu lloc.

I mentres, tot es mou, inexorablement, sense demanar permís. I jo continue encallat en vells pensaments, sense saber com deixar-los enrere d'una puta vegada. Perquè quantes més pases fas cap endavant, més camí queda per recorrer i més pedres trobes per tal d'entropesar una dos tres i les vegades que faça falta. No és res que ens pille de sorpresa, però arriben moments en que les forces no t'arriben per tal de continuar avançant, cap un destí que fa molt que és tan difus que ja quasi no es veu. Només una ombra borrosa en mig d'un gran espiral.

Ratas a bordo...

Hores davant la pantalla blanca de l'ordinador, volent escriure "ho he intentat".. però de veritat ho he fet? He deixat passar (una vegada més) una gran oportunitat, pot ser la millor des de fa molt de temps. I no soc capaç de saber per qué.

Tan mal m'has deixat, encara avui?

T'estic utilitzant d'excusa?

Arribarà el moment en que m'atreviré a traure el cap?

Me passe la vida demanant auxili, i quan este arriba me'n vaig sense dir res, camí de l'autocomplacència. Poc a poc me vaig quedant sense res, vaig allunyant-me de tot i de tots, deixant darrere meu un rastre de decepcions, frustracions i llàgrimes. No sé que se suposa que he de fer. O pot ser si, ves a saber..

Mentres, continuaré caminant, sense mirar enrere, fins que finalment arribe a algun lloc.

Nits a barna..

Cadillac solitario (Loquillo)

Siempre quise ir a L.A.
dejar un día esta ciudad.
Cruzar el mar en tu compañía.

Pero ya hace tiempo que me has dejado,
y probablemente me habrás olvidado.
No sé que aventuras correré sin ti.

Y ahora estoy aquí sentado
en un viejo Cadillac de segunda mano
junto al Mervellé, a mis pies mi ciudad
y hace un momento que me ha dejado,
aquí en la ladera del Tibidabo,
la última rubia que vino a probar
el asiento de atrás.

Quizás el "martini" me ha hecho recordar
nena, ¨por qué no volviste a llamar?
Creí que podía olvidarte sin más
y aún a ratos, ya ves. 

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,
junto a las palmeras luce solitario
y dice la gente que ahora eres formal
y yo aquí borracho en el Cadillac
bajo las palmeras luce solitario.
Y no estás tú, nena.

Hermético

1. adj. Que se cierra de tal modo que no deja pasar el aire u otros fluidos.

2. adj. Impenetrable, cerrado, aun tratándose de algo inmaterial.

3. adj. Se dice de las especulaciones, escritos y partidarios que en distintas épocas han seguido ciertos libros de alquimia atribuidos a Hermes, filósofo egipcio que se supone vivió en el siglo XX a. C.



Cadascú que trie la seua

¡Arriba el telón!

I aci estem una altra vegada. Comença de nou este ball d'epiques elocucions sense cap altre propòsit que allargar este procés d'autoflagelació compartida en el qual se trobem inmersos, del qual volem escapar, i al qual recurrim quan la realitat que ens envolta s'enfonsa sota el pes de les nostres pors. Sobint se repetim a nosaltres mateixos que intentem continuar endavant, fent vore com que no veiem eixa pila de records que se van amontonant a un racó de l'habitació. Passa el temps, i eixes noves històries que van succeïnt-se, acaben convertint-se en efímeres motes de pols, incapaces d'ensorrar tot allò que conforma la nostra experiència. Ens agrade o no, som tot el que ens queda quan no ens queda res.

I això és el que no podem soportar

Million miles away

Hurt (Johnny Cash)

I hurt myself today
to see if I still feel
I focus on the pain
the only thing that's real
the needle tears a hole
the old familiar sting
try to kill it all away
but I remember everything
what have I become?
my sweetest friend
everyone I know
goes away in the end
and you could have it all
my empire of dirt

I will let you down
I will make you hurt

I wear this crown of thorns
upon my liar's chair
full of broken thoughts
I cannot repair
beneath the stains of time
the feelings disappear
you are someone else
I am still right here

what have I become?
my sweetest friend
everyone I know
goes away in the end
and you could have it all
my empire of dirt

I will let you down
I will make you hurt

if I could start again
a million miles away
I would keep myself
I would find a way


Hurt (Johny Cash) Increible, sense paraules...


Nou any, mateixes sensacions.