Espirals

Viatges d'anada i tornada. Moviments. Tot gira formant grans espirals que arroseguen una força desconeguda que ens fa veure les coses amb una mica de sentit. Tot canvia, hi ha qui avança quatre pases cap endavant, hi ha qui les fa cap un costat, i hi ha qui se'ls queda mirant i pensa: Cony, si ells ho fan, que faig jo aci?

No se quina es la raó per la qual li donem tanta importància a determinades coses, i a d'altres ni tan sols dediquem un segon de la nostra existència. Vull pensar que tots els camins ens condueixen cap aquell indret on sempre hem volgut arribar; port ser aquesta es la raó per la qual m'envolten tantes hores de foscor i pensaments alterats. Pot ser tot és una losa massa gran pel recull de capacitats que he sigut capaç d'acumular al llarg dels anys (poques.. molt poques), o pot ser aquesta idea prototípica de super home que tots hem mamat desde xicotets, amb les diferències pròpies de les nostres paranoies, projecta una ombra que abarca molt més del que puc assumir.

Ara veig tot un seguit d'oportunitats desperdiciades, un munt de recordatoris que dia a dia me fan vore tot el que podia haver sigut, i que no ha estat aixina perquè jo no he sigut capaç d'afrontar-ho. Els vells fantasmes fan cua davant les noves incorporacions, per tal de tocar a la porta i fer la seua visita diària. Moltes coses amb les que pensar, i en canvi malgaste el temps escupint improperis i amagant el cap baix de l'ala, esperant que tot torne al seu lloc.

I mentres, tot es mou, inexorablement, sense demanar permís. I jo continue encallat en vells pensaments, sense saber com deixar-los enrere d'una puta vegada. Perquè quantes més pases fas cap endavant, més camí queda per recorrer i més pedres trobes per tal d'entropesar una dos tres i les vegades que faça falta. No és res que ens pille de sorpresa, però arriben moments en que les forces no t'arriben per tal de continuar avançant, cap un destí que fa molt que és tan difus que ja quasi no es veu. Només una ombra borrosa en mig d'un gran espiral.